CERQUEM LA VERITAT

 

Umberto Eco va dir que “el drama d’Internet és que ha promocionat el tonto del poble al nivell del portador de la veritat”. Certament, malgrat que les seves paraules puguin ser un pèl dràstiques, és cert que avui dia tothom pot parlar i arribar a una gran multitud de gent, cosa que pot resultar productiva o, també, un desastre.

Si els individus fossin conscients de la importància del saber, farien el possible per arribar a entendre el món i a descobrir les veritats que ens oculta; malauradament, en l’actualitat succeeix el contrari, gràcies al relativisme imperant en la societat contemporània, l’home no veu la necessitat de buscar la veritat, ni tan sols d’escoltar als altres. Vivim en una era individualista, profundament desconeixedora de la naturalesa de les coses.

Per aquest motiu, com ens trobem amb un poble sense aspiracions més enllà del seu propi bé i satisfacció privada, la societat cau. I cau perquè ens trobem amb un fenomen curiós que es coneix com a pensament de grup, ningú creu que les corrents socials siguin del tot veritat però com no s’està disposat a entrar en conflicte per una “opinió”, tothom claudica de la seva posició inicial per arribar a un punt de cohesió. Això, és absurd. La veritat és una, única i immutable i si la diluïm per a que totes les opinions puguin entrar, les màximes amb les que ens hem de regir es buiden de contingut, i així, de sobte, esborrem paraules com “sexe” per entrar en el món del “gènere”; transformem la família per a que hi càpiga el gos però sense fills, “que fan nosa”.

Podríem seguir donant exemples de la deriva que la societat ha adquirit, una societat formada per persones irresponsables, egoistes i soles, molt soles. Però la pregunta és com ha passat, i la resposta és senzilla: aquells qui pensaven van deixar de parlar. En el darrer segle, els principals pensadors, els que han colpit el món, no són pas cristians, són nihilistes, marxistes, constructivistes socials i tot un conjunt de corrents relativistes sense fonament real. Aquests pensadors han servit per a justificar les passions que els homes sense seny més volien, instrument de certs poders per a trencar la llibertat de les persones, ja que no som més lliures fora de la família sinó més febles; no som més lliures sent esclaus de les passions sinó quan estimem rectament.

Les noves màximes eliminen la dignitat de l’home com a ésser únic, li neguen la seva capacitat racional, degradant-lo a tant sols els seus aspectes més purament animals. Però aquesta no és la veritat, aquesta no és la naturalesa de l’home i cal que ara, que molts peixos baixen riu avall, uns pocs vagin contracorrent, assenyalin la confusió del món i apuntin cap al bé de l’home i del món que l’envolta.

Sigui aquesta una invitació directa a reflexionar, a buscar la recta raó i portar-la allà on calgui com una flama enmig de la foscor, com un pou d’aigua enmig del desert.

 

Carles Ruíz i Gil

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *