EL MÓN VS LA TRADICIÓ

Avui dia, és escandalós el rebuig frontal que trobem per gran part de la població, tant catòlica com d’altres creences, sobre la necessitat de que l’Església, amb la seva teologia i el seu pensament filosòfic, es resisteixi a anar amb el món, a seguir el seu canviant dictat, com si de fulles arrossegades pel corrent del riu es tractés.
Aquest cop vull escriure sobre l’error que comet el món en pensar que el progressisme és una bona idea per atraure la joventut. L’altre dia, em van convidar com a ponent, a una conferència sobre l’acció pastoral juvenil i un dels participants va preguntar si havíem d’acollir els esplais que no tenen cap vivència de la fe dins de les parròquies. Jo hi vaig contestar amb claredat: si volem joves catòlics, calen referents catòlics. Les crítiques que va portar aquesta afirmació tan bàsica, em van fer pensar.
I és que qui criticava aquesta posició, la posició de fer que el jovent visqui la missa com Déu mana i no fent “misses per a joves” tot rebaixant-les a un nivell de festa infantil, per exemple, no se n’adona que allà on ens fem els “progres”, se’ns buida la parròquia i allà on som tradicionals, veiem joves cada diumenge. I si no, comparem entre parròquies i moviments “progres” i tradicionals, veurem com els únics cristians sense retrets, que viuen la fe alegrement, són els titllats com a “carques”. Doncs que visquin els carques!
A màrqueting, la diferenciació del producte és molt important. Així doncs, si ho mirem en termes purament econòmics, si no diferenciem el que oferim, si ho transformem en un conjunt d’accions buides de contingut que van amb el món, els joves marxen allà on tenen el mateix i no els hi diuen que s’ha de cumplir el que mana la llei de Déu. En canvi, als llocs on es viu la fe d’una manera tradicional i se li dóna importància al fet d´entendre per què creiem el que creiem, els joves s’hi senten més acollits, tenen alguna cosa que els seus amics no creients no tenen, veuen la importància dels sagraments o d’una vida conforme a la recta raó.
Però no només per termes merament humans es veu que ser “progre” i catòlic no funciona. Jesús mateix confirma la Tradició i la llei dels Profetes portant-la a la plenitud, no la llença per la finestra! És a dir, agafa allò que ja feien i ho completa, mantenint l’essència. Essència que es perd quan, per exemple, posem música rock  al moment de la consagració eucarística o quan als joves els hi desdibuixem el sentit del pecat tot relativitzant la norma moral. No podem doncs trencar amb la recta teologia i hem de seguir amb la sana tradició que hem heretat dels segles precedents, hem de ser fidels al dipòsit de la Fe que l´Església custodia.
Però encara més, si ho mirem fredament, els màrtirs cristians no van morir per ser joves del seu temps, més aviat van lluitar contra les bogeries que cada època portava, justament per ser contraris al pensament “modern”, van morir portant a més fidels a l’Església i això perquè eren congruents. Si aigualim la fe per a fer-la compatible amb els temps, desoïm la crida de Crist a ser llum del món i sal de la terra. Quina llum volem tenir si a l’oli de la llàntia li afegim aigua?
Com a exemple pràctic d’un bon camí, voldria posar aquells joves que entenen la importància dels sagraments i de la fe, que viuen contracorrent, aquells que porten dia a dia el Regne de Déu allà on van.
I aquests, precisament, dins les nostres parròquies, no són els cristians tebis, en paraules del Papa Francesc, que viuen una fe d’acord amb el món sinó els qui es rebel•len contra la foscor del post-modernisme, sempre dempeus davant dels homes i de genolls davant de Déu.
Apostem, doncs, per rebel•lar-nos contra el món d’avui, essent fidels al Camí, la Veritat i la Vida.

Carles Ruiz i Gil

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *