BEN D´HORA, SENSUAL I ASSENYADA

Durant la primavera de 1980, un mes abans de la seva mort, Jean Paul Sartre, el pare de l´existencialisme i de l´ateisme filosòfic i militant del segle XX, es publicaren un seguit d´entrevistes d´en Sartre amb un dels seus amics, Pierre Victor. Enmig d´aquestes declaracions l´escriptor afirmà això: “No penso ser el resultat d´un pur atzar de la simple pols de l´univers, més aviat algú que era esperat, preparat, en una paraula un ésser que només un creador hauria pogut crear i aquesta idea d´una ma creadora es refereix a Déu”. Sí, per molt escandalós que pugui semblar pel pensament dominant, Sartre va retornar a Déu. Ens ho confirmà entre d´altres el P. Benedict Groeschel, l´any 1984, el famós i televisiu caputxí nord-americà, fundador dels Germans Franciscans de la Renovació.
Sartre mateix narra que l´any 1940, acostant-se la festa de Nadal escoltà el prec dels sacerdots que eren presoners amb ell, i escrigué una peça de teatre per ser representada durant la Vetlla de Nadal al camp de concentració de Trèves on ell era presoner. Es tracta de “Baronià o el fill del tro”. Constitueix un dels texts contemporanis més bonics que es poden llegir sobre la Mare de Déu i la Sagrada Família. I fet per un ateu “esgarrapacristos”! Va ser un delicat regal de Nadal pels creients d´aquell “lager”, però també espero que ho sigui per a tots vosaltres.
En aquesta Festa de la Puríssima ho volem compartir amb tots vosaltres amics lectors. Heus aquí la traducció:
“La Verge està pàl-lida i mira l´infant. El que caldria pintar del seu rostre és un astorament ansiós que només un sol cop ha aparegut en una figura humana, car el Crist és el seu infant, la carn de la seva carn i el fruit de les seves entranyes. Ella l´ha dut durant nou mesos. L´hi ha donat el pit i la seva seva llet es convertirà en la sang de Crist. L´estreny en els seus braços i diu: “El meu petit!”.
Però en altres moments es sorprèn i pensa: “Aquí està Déu” i es presa d´un sant temor religiós davant d´aquest Déu mut, davant d´aquest nen, perquè totes les mares són corpreses per un instant en aquest fragment de carn que és llur infant i se senten com exiliades davant aquest nova vida que han fet amb la seva vida i que viuen en pensament estranys. Però ningú no ha estat més cruel i ràpidament arrencat dels braços d´una mare, perquè Ell és Déu i sobrepassa per tots costats el que ella pot imaginar. És una prova dura per a una mare el tenir por d´ella mateixa i de la seva condició humana davant del seu fill. Hi ha però uns altres moments, ràpids i fugaços, on sent que el Crist és el seu fill, el seu petit per a ella i que Ell és Déu. Ella el mira i pensa: “Aquest Déu és el meu infant! Aquesta carn divina és la meva carn, està fet de mi, té els meus ulls i aquesta forma de boca és la forma de la meva. S´assembla a mí: és Déu i s´assembla a mí !
Cap dona ha tingut la sort de tenir un Déu tota sola per a ella. Un Déu infant que es pot agafar amb els braços i omplir de petons, Un Déu càlid que somriu i respira, un Déu que es pot tocar i que viu, i és en aquests moments que jo pintaria a Maria si jo fos pintor, i intentaria plasmar l´aire d´audàcia tendra i de timidesa amb el que ella acosta el dit per tocar la dolça petita pell de aquest Infant Déu que seu damunt la seva falda i del qual sent la calidesa de la seva pell i que li somriu. I això és per a Jesús i per a la Verge Maria” (Jean-Paul Sartre tenia llavors 35 anys)

Volem creure que la gràcia de la conversió final que Sartre va obtenir va ser obtinguda per aquella Verge pàl.lida d´aire tendrament audaç i tímid que allargava la ma per tocar Aquell Infant. També amb seu dit potser va tocar el cor del Jean Paul…

Editorial de L´Ideal

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *