SOM UNS PELEGRINS DE L´ABSOLUT

¿Que potser coneixeu cap jove que encara no estigui anestesiat del tot pels artefactes tecnològics? Quants n´heu trobat que no trobin el sentit de la vida? Quants que tinguin deler de veritat? I quants que volent-la trobar volen viure de manera coherent amb ella? Us heu trobat amb cap jove que veient la vida com un absurd ha estat temptat pel suïcidi? Jo n´he trobat moltíssims de tots aquests casos! Potser són l´excepció, és veritat. Pero n´hi ha! Són a ells que hem d´adreçar la prioritat de la nostra acció evangelitzadora.
Fa poc vaig rellegir “ La dona pobra” (“La femme pauvre” de Léon Bloy-1897) i vaig trobar que malgrat els 120 anys que ens separen de la seva primera edició, era tota una paràbola del nostre temps. Un relat que reflecteix les angoixes i la set de plenitud, de veritat i d´amor que els joves de tot temps duen dins l´ànima. I malgrat tot renuncien a expressar-ho! I tot per un pudor incomprensible que es barreja amb vergonya i por a ser marginats en el sí de la colla, tot i que estan assedegats de grandesa. Són pelegrins d´un absolut que encara no coneixen. Són ja pelegrins de l´Absolut!
Per ells i pels seus “col-legues” de colla, el catolicisme és una arma del capitalisme per a consolidar el seu poder. Ho he sentit prenent una cervesa a la terrassa del Centre Parroquial d´Argentona, li diuen “El Centru”. Canalla jove d´avui esbiaixada per aquestes idees de consistència més que caducada. Què és el que els cal? Tracto de sintetitzar-ho.
En primer lloc cal que prenguin consciencia que no es podran escapar de veure en la seva vida les conseqüències encara no percebudes de les faltes humanes, dels egoismes que sovint els arrossega, malgrat ho neguin, afirmant i creient que són constructors d´un món més solidari. Se´ls ha d´ajudar però, i això no és feina fàcil, a explorar l´Història a la recerca del Déu que s´amaga en les tenebres. Alhora no s´ha de menysprear, ans al contrari, el seu anhels i crit de justícia, perquè a partir de tot el que existeix i experimenten dins seu, poden acabar desxifrant el simbolisme universal. Els cal una àmplia visió cosmològica. La seva tragèdia és que volen viure sense Déu i alhora sense patir. La qual cosa és una bestiesa. Cal anunciar-los el Crist amb una santa i justa incontinència.
Anunciar el Crist és donar la Vida a tots aquells que l´han perduda o l´han llençat a la bassa. Cal descobrir-los alhora que cada paraula, àdhuc la més inepta o inadequada conté un reflex borrós del Verb encarnat. La més gran preocupació en tota acció evangelitzadora adreçada als joves del nostre temps s´ha de dirigir a protegir l´home de tot allò que el porta a desviar o matar en ell la set de Déu. Com comencem? Anomenant les coses pel seu nom! Al relativisme no el podem anomenar tolerància. A la por a desagradar que els esglaia no la podem anomenar respecte ni a la submissió a l´opinió dominant, obertura d´esperit o amplitud de mires.
Hem de dir als joves encara no- evangelitzats que no els hi faci por viure una vida dolorosa, el que no poden viure és una vida absurda. Hem de parlar així a tots els assedegats de l´Absolut, malgrat que no en siguin conscients. Hem de creure en l´esperança que només Déu pot guarir la nostra societat. Nosaltres anhelem la renovació de la nostra Església tan ferida i tan malalta, però aquesta no es farà per mitjans humans, ni tan sols per la proliferació de reunions, associacions o congressos. Tot això serà inútil si no va acompanyat de l´acceptació del martiri, en el sentit més genuí i exquisit del terme, és a dir, del nostre constant i valent testimoniatge.

Mn. Francesc M. Espinar Comas
Rector del Fondo de Santa Coloma
Consiliari Guies i Scouts d´Europa- Catalunya

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *