EL GRAN ERROR DEL MATRIMONI

Avui en dia, solem escoltar com a forma habitual l’expressió “el matrimoni només és un contracte”, això és fals. El matrimoni civil només és un paper, a diferència del matrimoni religiós que, com a norma, transcendeix l’aspecte privat d’un mer acord entre dues parts.

Sens dubte, no hi ha res més injust que desvirtuar un terme, ja que això ens força a canviar la nostra concepció mental de les coses, en aquest cas del matrimoni. Actualment, entenem com a matrimoni dos grans concepcions que són exteriorment similars però profundament dispars en la seva raó de ser. És a dir, permetent-me aquesta llicència, malgrat les similituds entre el matrimoni civil i el religiós, són tan diferents com un meló i una síndria.

Però, quina raó hi ha a dir matrimoni a un contracte civil? Quan es va redactar el Codi Civil de 1889, és a dir, l’actual, es van incorporar les institucions pròpies del moment que, d’altra banda, eren regulades pel Dret Canònic; pràcticament es “va copiar” la legislació canònica, d’aquí l’error. Posteriorment, el Dret Civil va separar la idea de matrimoni com a sagrament i com a contracte permetent el divorci i eliminant tot tret religiós excepte un: el nom.

La veritat és que el matrimoni és, simplement, “un consorci per a tota la vida pel qual dos contraents s’uneixen mitjançant un sagrament” i només és possible aquesta definició, totes les altres són afegitons i apropiacions del terme per a definir “alguna cosa” diferent a un matrimoni. Arribats a aquest punt, què és l’altra cosa? És un connubi, una institució que ja es trobava en el Dret Romà (anterior al Dret Canònic per raons òbvies) i que, casualment, és molt semblant a l’actual definició que li donem al matrimoni civil.

Així que no hi ha raó per anomenar matrimoni al connubi. És més, es podria anomenar la Inscripció del naixement al Registre Civil com a baptisme civil, a l’elecció de l’alcalde com a ordenació civil o a les intervencions mèdiques com a uncions civils. De la mateixa manera per la qual, en no tenir significat transcendent i religiós, tots rebutjaríem la proposta de canviar les anteriors, és de sentit comú, rebutjar també el terme matrimoni per a l’àmbit civil i connubi per als matrimonis religiosos ja que només una és la veritat, el matrimoni civil és un error històric que no ajuda més que a confondre significats.

C. Ruiz i Gil

 

EL MÓN VS LA TRADICIÓ

Avui dia, és escandalós el rebuig frontal que trobem per gran part de la població, tant catòlica com d’altres creences, sobre la necessitat de que l’Església, amb la seva teologia i el seu pensament filosòfic, es resisteixi a anar amb el món, a seguir el seu canviant dictat, com si de fulles arrossegades pel corrent del riu es tractés.
Aquest cop vull escriure sobre l’error que comet el món en pensar que el progressisme és una bona idea per atraure la joventut. L’altre dia, em van convidar com a ponent, a una conferència sobre l’acció pastoral juvenil i un dels participants va preguntar si havíem d’acollir els esplais que no tenen cap vivència de la fe dins de les parròquies. Jo hi vaig contestar amb claredat: si volem joves catòlics, calen referents catòlics. Les crítiques que va portar aquesta afirmació tan bàsica, em van fer pensar.
I és que qui criticava aquesta posició, la posició de fer que el jovent visqui la missa com Déu mana i no fent “misses per a joves” tot rebaixant-les a un nivell de festa infantil, per exemple, no se n’adona que allà on ens fem els “progres”, se’ns buida la parròquia i allà on som tradicionals, veiem joves cada diumenge. I si no, comparem entre parròquies i moviments “progres” i tradicionals, veurem com els únics cristians sense retrets, que viuen la fe alegrement, són els titllats com a “carques”. Doncs que visquin els carques!
A màrqueting, la diferenciació del producte és molt important. Així doncs, si ho mirem en termes purament econòmics, si no diferenciem el que oferim, si ho transformem en un conjunt d’accions buides de contingut que van amb el món, els joves marxen allà on tenen el mateix i no els hi diuen que s’ha de cumplir el que mana la llei de Déu. En canvi, als llocs on es viu la fe d’una manera tradicional i se li dóna importància al fet d´entendre per què creiem el que creiem, els joves s’hi senten més acollits, tenen alguna cosa que els seus amics no creients no tenen, veuen la importància dels sagraments o d’una vida conforme a la recta raó.
Però no només per termes merament humans es veu que ser “progre” i catòlic no funciona. Jesús mateix confirma la Tradició i la llei dels Profetes portant-la a la plenitud, no la llença per la finestra! És a dir, agafa allò que ja feien i ho completa, mantenint l’essència. Essència que es perd quan, per exemple, posem música rock  al moment de la consagració eucarística o quan als joves els hi desdibuixem el sentit del pecat tot relativitzant la norma moral. No podem doncs trencar amb la recta teologia i hem de seguir amb la sana tradició que hem heretat dels segles precedents, hem de ser fidels al dipòsit de la Fe que l´Església custodia.
Però encara més, si ho mirem fredament, els màrtirs cristians no van morir per ser joves del seu temps, més aviat van lluitar contra les bogeries que cada època portava, justament per ser contraris al pensament “modern”, van morir portant a més fidels a l’Església i això perquè eren congruents. Si aigualim la fe per a fer-la compatible amb els temps, desoïm la crida de Crist a ser llum del món i sal de la terra. Quina llum volem tenir si a l’oli de la llàntia li afegim aigua?
Com a exemple pràctic d’un bon camí, voldria posar aquells joves que entenen la importància dels sagraments i de la fe, que viuen contracorrent, aquells que porten dia a dia el Regne de Déu allà on van.
I aquests, precisament, dins les nostres parròquies, no són els cristians tebis, en paraules del Papa Francesc, que viuen una fe d’acord amb el món sinó els qui es rebel•len contra la foscor del post-modernisme, sempre dempeus davant dels homes i de genolls davant de Déu.
Apostem, doncs, per rebel•lar-nos contra el món d’avui, essent fidels al Camí, la Veritat i la Vida.

Carles Ruiz i Gil

BEN D´HORA, SENSUAL I ASSENYADA

Durant la primavera de 1980, un mes abans de la seva mort, Jean Paul Sartre, el pare de l´existencialisme i de l´ateisme filosòfic i militant del segle XX, es publicaren un seguit d´entrevistes d´en Sartre amb un dels seus amics, Pierre Victor. Enmig d´aquestes declaracions l´escriptor afirmà això: “No penso ser el resultat d´un pur atzar de la simple pols de l´univers, més aviat algú que era esperat, preparat, en una paraula un ésser que només un creador hauria pogut crear i aquesta idea d´una ma creadora es refereix a Déu”. Sí, per molt escandalós que pugui semblar pel pensament dominant, Sartre va retornar a Déu. Ens ho confirmà entre d´altres el P. Benedict Groeschel, l´any 1984, el famós i televisiu caputxí nord-americà, fundador dels Germans Franciscans de la Renovació.
Sartre mateix narra que l´any 1940, acostant-se la festa de Nadal escoltà el prec dels sacerdots que eren presoners amb ell, i escrigué una peça de teatre per ser representada durant la Vetlla de Nadal al camp de concentració de Trèves on ell era presoner. Es tracta de “Baronià o el fill del tro”. Constitueix un dels texts contemporanis més bonics que es poden llegir sobre la Mare de Déu i la Sagrada Família. I fet per un ateu “esgarrapacristos”! Va ser un delicat regal de Nadal pels creients d´aquell “lager”, però també espero que ho sigui per a tots vosaltres.
En aquesta Festa de la Puríssima ho volem compartir amb tots vosaltres amics lectors. Heus aquí la traducció:
“La Verge està pàl-lida i mira l´infant. El que caldria pintar del seu rostre és un astorament ansiós que només un sol cop ha aparegut en una figura humana, car el Crist és el seu infant, la carn de la seva carn i el fruit de les seves entranyes. Ella l´ha dut durant nou mesos. L´hi ha donat el pit i la seva seva llet es convertirà en la sang de Crist. L´estreny en els seus braços i diu: “El meu petit!”.
Però en altres moments es sorprèn i pensa: “Aquí està Déu” i es presa d´un sant temor religiós davant d´aquest Déu mut, davant d´aquest nen, perquè totes les mares són corpreses per un instant en aquest fragment de carn que és llur infant i se senten com exiliades davant aquest nova vida que han fet amb la seva vida i que viuen en pensament estranys. Però ningú no ha estat més cruel i ràpidament arrencat dels braços d´una mare, perquè Ell és Déu i sobrepassa per tots costats el que ella pot imaginar. És una prova dura per a una mare el tenir por d´ella mateixa i de la seva condició humana davant del seu fill. Hi ha però uns altres moments, ràpids i fugaços, on sent que el Crist és el seu fill, el seu petit per a ella i que Ell és Déu. Ella el mira i pensa: “Aquest Déu és el meu infant! Aquesta carn divina és la meva carn, està fet de mi, té els meus ulls i aquesta forma de boca és la forma de la meva. S´assembla a mí: és Déu i s´assembla a mí !
Cap dona ha tingut la sort de tenir un Déu tota sola per a ella. Un Déu infant que es pot agafar amb els braços i omplir de petons, Un Déu càlid que somriu i respira, un Déu que es pot tocar i que viu, i és en aquests moments que jo pintaria a Maria si jo fos pintor, i intentaria plasmar l´aire d´audàcia tendra i de timidesa amb el que ella acosta el dit per tocar la dolça petita pell de aquest Infant Déu que seu damunt la seva falda i del qual sent la calidesa de la seva pell i que li somriu. I això és per a Jesús i per a la Verge Maria” (Jean-Paul Sartre tenia llavors 35 anys)

Volem creure que la gràcia de la conversió final que Sartre va obtenir va ser obtinguda per aquella Verge pàl.lida d´aire tendrament audaç i tímid que allargava la ma per tocar Aquell Infant. També amb seu dit potser va tocar el cor del Jean Paul…

Editorial de L´Ideal

SOM UNS PELEGRINS DE L´ABSOLUT

¿Que potser coneixeu cap jove que encara no estigui anestesiat del tot pels artefactes tecnològics? Quants n´heu trobat que no trobin el sentit de la vida? Quants que tinguin deler de veritat? I quants que volent-la trobar volen viure de manera coherent amb ella? Us heu trobat amb cap jove que veient la vida com un absurd ha estat temptat pel suïcidi? Jo n´he trobat moltíssims de tots aquests casos! Potser són l´excepció, és veritat. Pero n´hi ha! Són a ells que hem d´adreçar la prioritat de la nostra acció evangelitzadora.
Fa poc vaig rellegir “ La dona pobra” (“La femme pauvre” de Léon Bloy-1897) i vaig trobar que malgrat els 120 anys que ens separen de la seva primera edició, era tota una paràbola del nostre temps. Un relat que reflecteix les angoixes i la set de plenitud, de veritat i d´amor que els joves de tot temps duen dins l´ànima. I malgrat tot renuncien a expressar-ho! I tot per un pudor incomprensible que es barreja amb vergonya i por a ser marginats en el sí de la colla, tot i que estan assedegats de grandesa. Són pelegrins d´un absolut que encara no coneixen. Són ja pelegrins de l´Absolut!
Per ells i pels seus “col-legues” de colla, el catolicisme és una arma del capitalisme per a consolidar el seu poder. Ho he sentit prenent una cervesa a la terrassa del Centre Parroquial d´Argentona, li diuen “El Centru”. Canalla jove d´avui esbiaixada per aquestes idees de consistència més que caducada. Què és el que els cal? Tracto de sintetitzar-ho.
En primer lloc cal que prenguin consciencia que no es podran escapar de veure en la seva vida les conseqüències encara no percebudes de les faltes humanes, dels egoismes que sovint els arrossega, malgrat ho neguin, afirmant i creient que són constructors d´un món més solidari. Se´ls ha d´ajudar però, i això no és feina fàcil, a explorar l´Història a la recerca del Déu que s´amaga en les tenebres. Alhora no s´ha de menysprear, ans al contrari, el seu anhels i crit de justícia, perquè a partir de tot el que existeix i experimenten dins seu, poden acabar desxifrant el simbolisme universal. Els cal una àmplia visió cosmològica. La seva tragèdia és que volen viure sense Déu i alhora sense patir. La qual cosa és una bestiesa. Cal anunciar-los el Crist amb una santa i justa incontinència.
Anunciar el Crist és donar la Vida a tots aquells que l´han perduda o l´han llençat a la bassa. Cal descobrir-los alhora que cada paraula, àdhuc la més inepta o inadequada conté un reflex borrós del Verb encarnat. La més gran preocupació en tota acció evangelitzadora adreçada als joves del nostre temps s´ha de dirigir a protegir l´home de tot allò que el porta a desviar o matar en ell la set de Déu. Com comencem? Anomenant les coses pel seu nom! Al relativisme no el podem anomenar tolerància. A la por a desagradar que els esglaia no la podem anomenar respecte ni a la submissió a l´opinió dominant, obertura d´esperit o amplitud de mires.
Hem de dir als joves encara no- evangelitzats que no els hi faci por viure una vida dolorosa, el que no poden viure és una vida absurda. Hem de parlar així a tots els assedegats de l´Absolut, malgrat que no en siguin conscients. Hem de creure en l´esperança que només Déu pot guarir la nostra societat. Nosaltres anhelem la renovació de la nostra Església tan ferida i tan malalta, però aquesta no es farà per mitjans humans, ni tan sols per la proliferació de reunions, associacions o congressos. Tot això serà inútil si no va acompanyat de l´acceptació del martiri, en el sentit més genuí i exquisit del terme, és a dir, del nostre constant i valent testimoniatge.

Mn. Francesc M. Espinar Comas
Rector del Fondo de Santa Coloma
Consiliari Guies i Scouts d´Europa- Catalunya

EL CABALLERO DESORIENTADO

Volviendo de ver la última película de “Thor” con unos amigos, nos preguntábamos por qué nos gustan tanto este tipo de películas. Cambian los efectos especiales, pero seguimos identificándonos fácilmente con alguien que tiene que luchar y soportar dificultades, ser fuerte y vencer a todos sus enemigos.

Es, de alguna manera, uno de los ideales de nuestra sociedad: que cada hombre haga un viaje heroico a través de su vida. De pequeños, imaginábamos caballeros medievales que combatían contra viles enemigos y potentes dragones; al crecer nos encontramos de cara con Spiderman, Thor y Tony Stark combatiendo a monstruos intergalácticos. Después de los estudios, durante la primera experiencia de trabajo, soñábamos que también nosotros pasaríamos por el mundo dejando una huella importante. Que luchando y soportando dificultades, los venceríamos a todos.

Poco tiempo después, nos dimos cuenta de que no hay muchos dragones por las calles y tampoco los alienígenas nos vienen a invadir todos los días. Vemos que luchar cansa, y que los moratones duelen: por lo cual hay que asegurarse de elegir bien la batalla. Y al final, ¿hay realmente batallas que merece la pena elegir? Lo que pensábamos que podría nutrir nuestros sueños durante muchos años, se ha agotado pronto. Pronto llega el aburrimiento, las crisis, la dificultad de vivir, la depresión, y empieza la búsqueda de placeres que nos permitan evadirnos de este estado de profunda insatisfacción. Algunos viven solos, otros se casan y tienen familia; pero pasados los veinte o treinta años, todos los hombres empezamos a tener un poco la impresión de que nuestras existencias de alguna manera “fallan” el blanco. Acumulamos cosas, experiencias, personas; pero nada parece realmente apagar y saciar nuestros corazones. Tenemos todo lo que podríamos desear pero somos, de alguna manera, infelices y andamos desorientados.

¿Cuál era el camino correcto y dónde lo perdimos?

Nos viene en ayuda un fragmento del antiguo mito del Graal, el del Rey Pescador:
“Un príncipe recorre las tierras encima de su magnífico caballo: es joven, fuerte y deseoso de descubrir todo lo que la vida puede ofrecerle. Amfortas es su nombre. De pronto, un caballero moro aparece en el horizonte. Amfortas es joven e impulsivo y ataca al moro con toda su fuerza porque así lo exige el código de honor de los caballeros. Hay una terrible batalla y el moro muere; pero un trozo de su espada hiere a Amfortas en la entrepierna. (Si, exactamente allí donde estáis pensando.) El príncipe será Rey, pero debido al dolor se esa herida acaba siendo impotente: no puede vivir con normalidad pero tampoco morir. Su reinado se arruina”.

La descripción del joven príncipe, demasiado enfermo para vivir pero incapaz de morir, resume muy bien la situación del hombre moderno que, en medio de tanta comodidad y tantos placeres, es incapaz de encontrar la felicidad y dar sentido a su vida.

En el lenguaje del mito, el joven príncipe es el que gobierna el mundo interior. Su herida en la entrepierna lo priva de una capacidad fundamental, la de engendrar. ¿Qué facultad interior ha quedado herida en nosotros? No el razonamiento, que nos da la ciencia y la tecnología. No las sensaciones, que constituyen la base de los placeres. No la intuición, que nos permite introspección y profundidad. La función olvidada es la “capacidad de sentir”, la que ocupa una posición “inferior” en nuestra mente. Esto queda de manifiesto en nuestra incapacidad de dar a las cosas un valor en lugar de un precio; en nuestras dificultades para integrar, gestionar y comunicar las emociones. Y es justo esta capacidad la que da felicidad, valor y sentido a la vida. Puede parecer raro que el sentido de la vida dependa de la capacidad de sentir y no de la razón, pero es así. Nadie ha encontrado una razón para vivir usando sólo el intelecto, ni ha encontrado plenitud en una serie interminable de placeres.

Esta herida se manifiesta también en la soledad y en la ansiedad que nos acompañan a muchos de nosotros y que, probablemente, es la más común y difundida en el mundo moderno…

Si me habéis seguido hasta aquí, igual os estáis preguntando ¿y qué pasa con las mujeres? ¿También tienen estos problemas con la soledad y la incapacidad de sentir o es sólo un problema masculino? ¿Y se puede hacer algo al respecto?Continuará con la próxima entrega: La damisela de las manos de plata.

Mario Ceresa és enginyer biomèdic a l´UPF

Rover Scout d´Europa

La société sans père

Assaig del psiquiatra holandès A. De Willebois, del 1985 ara reeditat, que conserva la seva plena actualitat car recull tota la problemàtica social actual: igualitarisme ideològic, construcció de la identitat sexual, la importància dels referents paterno-maternals, la sexualitat dissociada, l´exercici de l´autoritat. De diagnòstic dur, serveix per posar en qüestió els actuals esquemes culturals i identitaris. Bon lligams entre el rebuig del pare i rebuig social a Déu en la cultura política contemporània. Proposta d´alguns remeis a aquesta carència, en la projecció social.

Comanda fácil a Àmazon: https://www.amazon.fr/Societe-Sans-Pere-Alexandre-Willebo/dp/2878101049

CERQUEM LA VERITAT

 

Umberto Eco va dir que “el drama d’Internet és que ha promocionat el tonto del poble al nivell del portador de la veritat”. Certament, malgrat que les seves paraules puguin ser un pèl dràstiques, és cert que avui dia tothom pot parlar i arribar a una gran multitud de gent, cosa que pot resultar productiva o, també, un desastre.

Si els individus fossin conscients de la importància del saber, farien el possible per arribar a entendre el món i a descobrir les veritats que ens oculta; malauradament, en l’actualitat succeeix el contrari, gràcies al relativisme imperant en la societat contemporània, l’home no veu la necessitat de buscar la veritat, ni tan sols d’escoltar als altres. Vivim en una era individualista, profundament desconeixedora de la naturalesa de les coses.

Per aquest motiu, com ens trobem amb un poble sense aspiracions més enllà del seu propi bé i satisfacció privada, la societat cau. I cau perquè ens trobem amb un fenomen curiós que es coneix com a pensament de grup, ningú creu que les corrents socials siguin del tot veritat però com no s’està disposat a entrar en conflicte per una “opinió”, tothom claudica de la seva posició inicial per arribar a un punt de cohesió. Això, és absurd. La veritat és una, única i immutable i si la diluïm per a que totes les opinions puguin entrar, les màximes amb les que ens hem de regir es buiden de contingut, i així, de sobte, esborrem paraules com “sexe” per entrar en el món del “gènere”; transformem la família per a que hi càpiga el gos però sense fills, “que fan nosa”.

Podríem seguir donant exemples de la deriva que la societat ha adquirit, una societat formada per persones irresponsables, egoistes i soles, molt soles. Però la pregunta és com ha passat, i la resposta és senzilla: aquells qui pensaven van deixar de parlar. En el darrer segle, els principals pensadors, els que han colpit el món, no són pas cristians, són nihilistes, marxistes, constructivistes socials i tot un conjunt de corrents relativistes sense fonament real. Aquests pensadors han servit per a justificar les passions que els homes sense seny més volien, instrument de certs poders per a trencar la llibertat de les persones, ja que no som més lliures fora de la família sinó més febles; no som més lliures sent esclaus de les passions sinó quan estimem rectament.

Les noves màximes eliminen la dignitat de l’home com a ésser únic, li neguen la seva capacitat racional, degradant-lo a tant sols els seus aspectes més purament animals. Però aquesta no és la veritat, aquesta no és la naturalesa de l’home i cal que ara, que molts peixos baixen riu avall, uns pocs vagin contracorrent, assenyalin la confusió del món i apuntin cap al bé de l’home i del món que l’envolta.

Sigui aquesta una invitació directa a reflexionar, a buscar la recta raó i portar-la allà on calgui com una flama enmig de la foscor, com un pou d’aigua enmig del desert.

 

Carles Ruíz i Gil

BENVINGUDA

El jove Karol Wojtyla, familiarment Lolek, tingué sort amb els seus mestres. Aquell que ell trobà més transcendental per a la seva vida fou el jove sacerdot Edward Zacher, doctor alhora en astrofísica i en teologia. El pare Zacher els ensenyava religió però sovint es desviava del tema duent als seus alumnes als misteris de les galàxies i del microcosmos. Però per damunt de tot, els ensenyà a pensar, a aplicar-se en l´estudi amb profunditat i rigor sempre amb l´objectiu de demostrar que el coneixement basat en la veritat mai descarta Déu, ans al contrari, ensenya humilitat davant del Creador. Altres mestres li ensenyaren el seu amor i fascinació per la llengua polonesa i els grans literats nacionals –professor Forys-, el domini dels clàssics grecs i llatins o l´entusiasme pel teatre i la poesia. I animant-lo a submergir-se en totes aquestes disciplines i a pensar per sí mateix,  l´animaren a no ser un espectador del món si no més aviat a convertir-se en protagonista de la seva pròpia vida i per aquest camí en protagonista de la història.
Totes les persones que han tingut tracte amb mi, especialment els joves, m´han sentit moltes vegades repetir un axioma esdevingut gairebé una obsessió en la meva línia de pensament, i això és, que la persona es construeix damunt tres pilars: ha de viure de les seves conviccions, aquestes l´han de dur a fer eleccions i d´aquestes eleccions n´ha d´assumir les responsabilitats. Conviccions, eleccions, responsabilitat. És l´exercici de l´home lliure.
L´objectiu del projecte que avui endeguem amb “L´ideal cristià” té com a finalitat ensenyar a pensar a tota una generació que no té com a hàbit aquest exercici de llibertat personal. La globalització dels mitjans, les característiques dels estudis superiors mancats d´universalitat, el monopoli de les línies de pensament únic i hegemònic han deixat empremta en les generacions més joves. I per extensió, han condemnat l´anunci cristià a la marginalitat. El petit grup d´autors d´aquesta pàgina ens proposem per una banda a contribuir amb una ben marcada línia de pensament humanista cristià a fer presència en la xarxa, tot ajudant els joves en la seva formació integral, però ensems amb propostes i accions que facin present la llavor i el regne del Crist en la nostra societat. Tots som i volem ser, en diversos nivells i intensitats en raó de l´edat i la nostra dedicació professional, no només protagonistes de les nostres vides, sinó al mateix temps protagonistes de la historia i del futur de la nostra societat.
Us exhorto a posar de la vostra part el millor al servei d´aquesta tasca. I que tant com pugueu contribuïu a la missió apostòlica a la que us animo amb la sempre viva il.lusió d´un sacerdot, jo mateix, convençut que aquesta tasca pedagògica serà un dels millors valors de les nostres vides. Amunt germans, fem nostra via!

 

Mn. Francesc M. Espinar Comas
Rector del Fondo de Santa Coloma
Consiliari Guies i Scouts d´Europa- Catalunya